Y la verdad, me está quedando genial la decoración.
Mostrando entradas con la etiqueta 276. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta 276. Mostrar todas las entradas
Mi poesía
Escribo para entender lo que termina, lo que permanece y todo aquello que todavía puede salvarse.
Poesía para sobrevivir a lo invisible.
Inicio de la segunda parte
Y, en un acto instintivo, desesperado. Último. De supervivencia. Le dijo que iniciaba los trámites para separarse.
Ella no se inmutó. O eso quiso aparentar.
Y fue el fin. El fin de algo. El desenlace romántico.
Pero también el inicio de la segunda parte.
AÑOS HOSPITALARIOS
[Intro]
Uno aprende a mirar
cuando no espera salvarse,
cuando la noche se abre
y necesita explicarse.
[Verse 1]
Deja que suban despacio
las palabras desde el fondo,
como animales heridos
que aún reconocen tu rostro.
Quizá ya fue suficiente,
quizá era cuestión de tiempo.
Ahora se rozan y avanzan
contra la corriente del miedo.
Se buscan,
se encuentran,
se atraen sin hacer ruido.
Remontan el río oscuro
hasta llegar al principio.
[Pre-Chorus]
Y se ordenan frente a mí
las palabras con luz de contrabando.
Qué extraño privilegio
verlas nacer en mis manos.
[Chorus]
Déjalo comer,
déjalo beber de ti.
Es un insecto obstinado,
solo sabe sufrir.
Déjalo comer,
no lo intentes detener.
Cuando ya no quede nada
buscará otra piel.
[Verse 2]
Beberá hasta el final
cuando ya no quede una gota más.
Después se irá triunfante
hacia la oscuridad.
Buscará un cuerpo más joven,
más ingenuo y más generoso.
Una casa todavía abierta,
un corazón menos roto.
Y tú te quedarás mirando
el recuerdo en el techo,
preguntándote en silencio
qué parte de ti se fue con él.
[Chorus]
Déjalo comer,
déjalo beber de ti.
Es un insecto obstinado,
no ha aprendido a vivir.
Déjalo comer,
no lo intentes aplastar.
Hay criaturas que no se salvan
hasta que no se encuentran solas de verdad.
[Bridge]
Vendrán entonces
años hospitalarios,
pasillos blancos,
domingos necesarios.
La luz entrando
por ventanas entornadas,
y tu nombre escrito
en el cristal de la mañana.
Vendrán los días
a pedirte lo que queda.
Y tú aún guardarás el sabor del verano
debajo de la lengua.
[Final Verse]
Pero regresarás,
como regresa el sol
a una casa sombría
que había olvidado el calor.
Regresarás despacio,
sin promesas que cumplir,
con una sonrisa bajo el brazo
y cicatrices para compartir.
[Final Chorus]
Déjalos comer,
déjalos beber de ti.
Son los pequeños animales
que te enseñaron a seguir.
Déjalos entrar,
no los vuelvas a expulsar.
Hay por ahí muchos bellos insectos
a los que salvar.
[Outro]
A los que salvar…
a los que salvar…
Una extraña verdad
ilumina la noche.
A los que salvar.
Palabras imantadas
Uno aprende a mirar
cuando ya no espera salvarse.
Dejando que las palabras
suban despacio
desde un lugar oscuro.
Quizá había pasado ya
el tiempo necesario.
Entonces todo parece fácil:
las palabras se rozan,
se buscan,
imantadas,
río arriba.
Se ordenan
y forman una extraña verdad
que ilumina la noche.
Qué extraño privilegio
ver nacer un poema.
Dice así:
Déjalo comer.
Es un mosquito obstinado
y no puedes matarlo.
Déjalo beber de ti
hasta que no le quepa
ni una gota más.
Después se irá
a vaciar otro cuerpo,
más joven
y generoso.
Vendrán entonces
años hospitalarios.
Pero regresarás,
como regresa el sol
a la casa sombría,
con una sonrisa bajo el brazo
y otros muchos bellos insectos
a los que salvar.
Estem bé - Poema
Ahir t’admirava a l’hora blava,
mentre els peus et buscaven sota la taula,
amb els ulls encesos, ben brillants...
Que bonics som! Postals de restaurant en restaurant.
Quina rutina tan màgica
anar de la mà amb tu pels carrers.
Una trena d’amor lliure al vent,
desfent els núvols sota els plataners.
El teu cos és un planeta amic,
un estiu que es torna perenne,
l’escalfor sota els llençols...
Vindràs aquesta nit a veure'm?
Ets un regal, somni d'aigua,
massatges amb oli d’argan.
Ets mar i muntanya plena de llum.
Hi ha res que no puguem fer junts?
Et confio paraules amagades,
sense por, ni judici, ni venjança.
Llegendes de vides passades;
començar de nou és només qüestió de ganes.
Tenim la pau dels arbres vells,
som la molsa a la pedra dels errors,
sense piruetes ni grans consells:
vi, formatge, suor i molts petons.
Ens mengem amb la gana dels viatgers,
sense deixar ferida ni marca.
El món és una joguina a casa,
esperant-nos per ser descobert.
Estem.
Estem radiants i contents.
Estem molt bé.
Respiro i m'empaço la culpa - Poema
Vaig fer-me persona,
sense heroismes, però algú ho havia de fer.
Ho faig bé? No importa, continuo en moviment.
Respiro i m’empasso la culpa.
Qui té el do de no trencar-se?
De petit sempre destorbava, i això t'esmola l'ànima.
Ara hi poso passió, i em veuràs als marges.
Respiro i m’empasso la culpa.
Quan duc la roba tacada de vida,
em mireu estrany, com si jo fos la vostra ferida.
Jo només volo lleuger com una fulla,
respiro i m’empasso la culpa.
Diuen que l’amor no s’empaita ni es domina,
però el foc crema els manuals, els odia.
Alguna rutina per oblidar quan encara estimes?
Respiro i m’empasso la culpa.
De nit camino fins que s'acaba el camí.
La pluja em mulla, encara soc aquí,
al ritme d'espurnes de llum efímeres.
Respiro i m’empasso la culpa.
Adeu, tanco els ulls. Apagueu les llums.
La nit m'abraça, però els records m'omplen el cap.
Viure és això? Morir uns segons i tornar transformat?
Obro els ulls, tanco la boca i continuo caminant.
Respiro i m’empasso la culpa.
Respiro i m’empasso la culpa.
Respiro i m’empasso la culpa.
Estem bé - Cançó
[Intro: Acoustic guitar fingerpicking and warm piano]
[Verse 1]
Ahir t’admirava a l’hora blava,
mentre els peus et buscaven sota la taula,
amb els ulls encesos, ben brillants...
Que bonics som! Postals de restaurant en restaurant.
[Verse 2]
Quina rutina tan màgica
anar de la mà amb tu pels carrers.
Una trena d’amor lliure al vent,
desfent els núvols sota els plataners.
[Chorus]
Estem.
Estem radiants i contents.
Estem radiants i contents.
Estem molt bé.
[Verse 3]
El teu cos és un planeta amic,
un estiu que es torna perenne,
l’escalfor sota els llençols...
Vindràs aquesta nit a veure'm?
[Verse 4]
Ets un regal, somni d'aigua,
massatges amb oli d’argan.
Ets mar i muntanya plena de llum.
Hi ha res que no puguem fer junts?
[Chorus]
Estem.
Estem radiants i contents.
Estem radiants i contents.
Estem molt bé.
[Bridge: Harmonica solo - emotional and melodic]
Et confio paraules amagades,
sense por, ni judici, ni venjança.
Llegendes de vides passades;
començar de nou és només qüestió de ganes.
[Chorus]
Estem.
Estem radiants i contents.
Estem radiants i contents.
Estem molt bé.
[Verse 5]
Tenim la pau dels arbres vells,
som la molsa a la pedra dels errors,
sense piruetes ni grans consells:
vi, formatge, suor i molts petons.
[Verse 6]
Ens mengem amb la gana dels viatgers,
sense deixar ferida ni marca.
El món és una joguina a casa,
esperant-nos per ser descobert.
[Chorus]
Estem.
Estem radiants i contents.
Estem radiants i contents.
Estem molt bé.
[Outro: Acoustic guitar slows down, very intimate]
[Final Tag: Whispered with a smile]
Estem radiants i contents.
Estem radiants i contents.
Estem molt bé.
Estem molt bé.
[End]
Angelita
Pantalones acampanados,
campanas de tela
celebrando tus piernas,
y una blusa blanca de crochet
que deja pasar apenas
la luz del verano.
Y yo, que nunca he sabido
rendirme del todo,
remonto el río
con una copa en la mano,
como quien vuelve a creer
en las promesas utópicas
de un vino verdejo.
El amor, ya ves,
me ha venido otra vez
sin pedir permiso:
con tus ojos negros,
tu perfume de argán,
tu melena morena,
tu piel tatuada
y ese corazón gigante
que pone desorden
en mi orden.
Me enciendes.
Me contagias tu magia.
Me calientas.
Y entonces las palabras,
que siempre fueron mías,
se me escapan de la garganta
para buscar refugio
en tu lengua.
Tú no sabes, Angelita,
lo que me provocas
cuando llenas mi casa
con tus cositas,
cuando dejas señales
en los rincones
y la vida parece
menos artificial.
Si me miras,
voy hacia ti
con la torpeza de los hombres
que han aprendido tarde
a decir la verdad.
Eres la piedra caliente
en la bañera,
la toalla mojada en la cara,
la sauna en el coche,
la cascada en la cama.
Estoy seguro
de que contigo no habrá naufragio,
porque cualquier puerto
puede ser casa
si tú dejas allí
un poco de tu ropa,
tu risa
y chocolate.
Y aquí me tienes,
a tu servicio,
mirándote
con cara de malote,
pero muy torpe,
mientras me hablas
de viajes pendientes,
conciertos
y festivales.
Te admiro.
Aprendo.
Embobado.
Enredado.
Embrujado.
Enamorado.
Estem bé
Ahir et mirava com qui observa l'hora blava,
amb els ulls encesos, brillants,
i vaig saber que el que tenim té pes però vola,
i que volem junts per la nit de molsa.
Quina rutina més bonica
anar de la mà pel món, de la mà amb tu,
units per un fil d'emoció i de vent,
trepitjant núvols i gaudint del silenci.
Estem.
Estem radiants i contents.
Estem molt bé.
La teva mà calenta és un planeta amic,
un estiu perenne
que escalfa els meus llençols
quan el fred intenta entrar per la finestra.
Ets un regal de terra i aigua
que no sé agafar sense que em tremolin els dits.
Ets mar i montanya
plena de llum, vida i nit.
Estem.
Estem radiants i contents.
Estem molt bé.
Puc confiar en tu les paraules amagades
sense rebre judici,
i aprendre de nou
a viure a quatre mans.
Tenim la quietud dels arbres vells,
sense piruetes ni grans discursos,
encaixats com la molsa a la roca,
creant memòria i desig.
Estem.
Estem radiants i contents.
Estem molt bé.
Ens mosseguem en silenci,
amb gana de pa, de vi i de tempesta,
sense deixar ferida:
el món és només una joguina al nostre jardí.
El temps s'atura per mirar-nos.
L'espai s'atura per mirar-nos.
Som radiants i contents.
Som radiants i contents.
Som radiants i contents.
amb els ulls encesos, brillants,
i vaig saber que el que tenim té pes però vola,
i que volem junts per la nit de molsa.
Quina rutina més bonica
anar de la mà pel món, de la mà amb tu,
units per un fil d'emoció i de vent,
trepitjant núvols i gaudint del silenci.
Estem.
Estem radiants i contents.
Estem molt bé.
La teva mà calenta és un planeta amic,
un estiu perenne
que escalfa els meus llençols
quan el fred intenta entrar per la finestra.
Ets un regal de terra i aigua
que no sé agafar sense que em tremolin els dits.
Ets mar i montanya
plena de llum, vida i nit.
Estem.
Estem radiants i contents.
Estem molt bé.
Puc confiar en tu les paraules amagades
sense rebre judici,
i aprendre de nou
a viure a quatre mans.
Tenim la quietud dels arbres vells,
sense piruetes ni grans discursos,
encaixats com la molsa a la roca,
creant memòria i desig.
Estem.
Estem radiants i contents.
Estem molt bé.
Ens mosseguem en silenci,
amb gana de pa, de vi i de tempesta,
sense deixar ferida:
el món és només una joguina al nostre jardí.
El temps s'atura per mirar-nos.
L'espai s'atura per mirar-nos.
Som radiants i contents.
Som radiants i contents.
Som radiants i contents.
Estem bé.
Estem molt bé.
Volver a confiar
Discuto conmigo mismo para descifrar quién fue que me engañó con tal magnitud, en una remota vida, que no me permite volver a amar con la misma intensidad.
Oxímoron de medianoche
Oxímoron de medianoche,
ven.
No te prometo nada heroico,
pero ven.
Sigo en esta silla viva,
con la espalda vacía
y algo de paciencia nerviosa
sentada conmigo.
Estoy cruzando calles,
buscando una luciérnaga perdida,
igual de extraviada que yo.
Te voy a esperar toda la noche.
No te apures.
Aquí estoy.
En las coordenadas de Lagrange
te espero,
infinito igual a cero.
Ven a medianoche,
mientras las campanas fingen dormir,
a punto de sonar.
Ven con el viento salvaje
y bésame.
Y que nos amanezca despiertos,
haciendo del amanecer
un tupido velo.
Fer-me feliç
És més bonica que un dia de boira.
No ho admet, però jo ja ho sé.
Als seus ulls ho puc llegir:
s’ha compromès a fer-me feliç.
Ho diu sense dir-ho,
amb silencis i mirades tímides,
amb un “no tinc res més a fer”
que vol dir: confia, no et fallaré.
Als seus ulls ho puc llegir:
vol fer-me feliç.
Compartim misèries,
sense tabús ni pors.
Ens expliquem els traumes passats
rentant la roba bruta per demà.
Als seus ulls ho puc llegir:
ha decidit fer-me feliç.
No vull anar ràpid,
ja m’he estavellat altres vegades.
El que ràpid comença, ràpid acaba.
Millor bevem-nos els moments a glops petits.
Als seus ulls ho puc llegir:
ha triat fer-me feliç.
Avui m’ha fet el berenar:
formatge molt bo i pa torrat.
La felicitat és això:
rellotge apagat, paraules i intensitat.
A les seves mans ho puc llegir:
ha escollit fer-me feliç.
Ens vam conèixer de nit,
al lloc on els matrimonis van a morir.
Ens vam mirar i va sorgir.
Als seus ulls ho puc llegir:
confia a fer-me feliç.
Ves amb compte,
els meus amics diuen
que només penso en mi.
No ho diré gaire fort, però potser tenen raó.
Als meus ulls ho podràs llegir:
et deixaré fer-me feliç.
Parlem de música i pel·lícules,
de nens, feina i rutines.
És la més forta i la més dolça.
Als seus ulls ho puc llegir:
no ho ha dit, però vol fer-me feliç.
Parlem del present
i del passat rient.
Ho torno a sentir.
Quina sort que tinc.
N’estic segur: vol fer-me feliç.
Avui,
aquí,
de nit,
mentre la boira s’aixeca,
triem quedar-nos i seguir compartint.
Ho puc sentir:
em farà feliç.
Lo que me queda por hacer
Lo que me queda por hacer
Es volverlo a intentar
Y sobretodo es volverme a enamorar.
Lo que me queda por hacer
Es correr medio kilómetro
Hasta tu casa.
Lo que me queda por hacer
Es reconerlo y seguir.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)