Quiero besarte pero te besa otro.
Yo soy él pero tú eres tú.
Sigues siendo tú.
Eres perfecta.
Ahora y antes.
Me recuerdas a lo que fuimos, pero sin serlo.
Quiero estar en ti, dímelo.
Nube de gas y polvo
Eres el polvo estelar
que algún día será luz.
La negación es un caos tranquilo,
el desorden que sigue su rutina.
Todo flota sin forma,
como si aún no hubiera
ocurrido nada.
Formación y fusión
La rabia arde como hidrógeno a presión,
una protoestrella que ruge.
El corazón se enciende con fuerza,
golpea, grita, colapsa.
Furia, empiezas a brillar.
Estrella estable
La luz se regula,
la estrella negocia con la gravedad su órbita.
En el duelo,
aprendes a fingir paz,
a pactar con el dolor
pequeños pactos
de supervivencia.
Enana blanca
Explotas en silencio.
La aceptación no es resignación,
es cambio.
Eres luz que empieza de nuevo el viaje.
Balada d'un poeta fi
Hi entres amb l'americana planxada,
lluint llatinismes com medalles de col·leccionista,
i ens mires com si la poesia fos un bé heretat,
una joguina de despatx
que només reciten els més ben trempats.
Però no sents la suor al cor,
ni el gemec de qui escriu des del ventre.
Tu busques simetria i mètrica exacta,
i nosaltres busquem sobreviure.
Perquè alguna cosa està passant aquí,
però tu no saps què és,
oi que no, Marc Gassó?
Tu recites amb veu impostada
als recitals amb cava i llum daurada,
mentre el vent, fora, s'endú els versos analfabets
que mai trepitjaran el teu escenari de catifa vermella i retrats a les parets.
Dius que la tecnologia no sent ni plora,
i tu, tan ple d'entonació i de norma.
Et grinyola, et fa nosa, et fa por,
com si un vers ben fet només pogués sortir
d'un erudit amb plaça fixa de professor autocomplaent.
Perquè alguna cosa està passant aquí,
però tu no saps què és,
oi que no, Marc Gassó?
Tu parles del cànon com si fos sagrat,
nosaltres escrivim amb els dits cansats.
Tu cites Casasses des d'una aula oficial,
nosaltres cridem entre el soroll digital.
Tu construeixes temples de pedra i fe,
nosaltres escrivim i cada dia ens preguntem per què.
Perquè alguna cosa està passant aquí,
però tu no saps què és,
oi que no, Marc Gassó?
Digues, Marc:
quants dels teus poemes li has dedicat a l'arc de Sant Martí?
Quants cops t’ha tremolat el pols escrivint?
Alguna vegada ho has fet per necessitat, i no pas per vanitat?
Tu, tan pulcre, tan fi, amb camisa a quadres i blue jeans.
Nosaltres, tan incults, però tan vius,
amb els peus al present i la disconformitat als dits.
Perquè alguna cosa està passant aquí,
però tu no saps què és,
oi que no, Marc Gassó?
Versos paral·lels
Diàleg escènic entre Marc Gassó i el poeta de l'ara
(Una taula de fusta. Un llibre antic. Una pantalla il·luminada.)
- (S'ho mira tot des de dalt, com si estigués sobre un pedestal)
Això que feu ara... això no és poesia.
És entreteniment disfressat de vers.
On són els hendecasíl·labs, les al·legories ben cosides,
l'alè clàssic que ens connecta amb la veritat?
- La veritat?
La veritat s'escriu quan crema. No cal paper, només sentiment.
Amb un mòbil, amb IA, amb una nota de veu si cal.
La poesia no és un temple romànic.
És una porta oberta a mitjanit.
- Intel·ligència artificial?
Poesia escrita per una màquina?
Això és una blasfèmia lèxica!
La poesia s'ha de suar, no programar!
- I tu què saps del que sua la gent quan escriu?
Hi ha qui escriu amb sang, Marc.
I si una IA ajuda a trobar la paraula exacta,
benvinguda sigui la màquina.
- Ara tot són emocions barates, frases de sobretaula...
Jo vull complexitat.
Jo vull estructura, mètrica, adorns i retòrica!
- Jo vull la paraula que tremola.
Encara que li falti una síl·laba o li sobri una coma.
Vull versos que bateguin, no que es llueixin i no respirin.
- Això són modes. Passaran.
Com els haikus d'Instagram i els poetes de TikTok.
- I els teus llibres? Qui els llegeix?
Quants dels teus sonets serveixen per salvar un dia de merda?
La poesia no és eterna. És urgent.
- La poesia és alta cultura!
- No. La poesia és temperatura.
- Doncs vés-te'n amb les teves màquines i les teves frases enllaunades.
- I tu queda't amb el teu llatí, la teva biblioteca i les mans netes.
Jo escric amb pantalla i tecla calenta.
Perquè el que importa no és qui ho escriu,
sinó qui se salva quan ho llegeix.
Versos paral·lels
Diàleg escènic entre Marc Gassó i el Poeta de Barri
(Dos tamborets. Un got de vi. Una cervesa calenta.)
MARC GASSÓ
(Ajustant-se l’americana)
Digues, estimat... company de ploma,
¿quin vers escrius quan t’ofega el soroll del món?
Quan no tens llibres ni torxes d’Alexandria?
POETA DE BARRI
Quan m'ofega el món,
no escric versos, escric crits.
Amb ortografia que tremola i metàfores trencades.
MARC GASSÓ
Ah... la vida.
La necessitat fa mala poesia.
Els millors poemes neixen després d'una bona digestió amb un bon diccionari.
POETA DE BARRI
Tu tens diccionari i vi bo,
però no saps com sona la paraula quan no hi cap dins d’un sonet.
MARC GASSÓ
No et sembla que exageres?
Hi ha bellesa en la disciplina,
en el vers clàssic.
En l’alambí de la forma. L’ordre... el saber!
POETA DE BARRI
Hi ha més veritat en un insult sincer
que en vint-i-quatre alexandrins plens de saliva seca.
MARC GASSÓ
Però què et penses que és la poesia?
Un graffiti en un lavabo?
POETA DE BARRI
I per què no?
Han passat més ànimes per un lavabo
que per la teva biblioteca d’edicions numerades.
MARC GASSÓ
(Indignat)
Jo vinc d’una tradició!
He llegit els clàssics, he rebut el llegat!
POETA DE BARRI
I jo vinc del barri del costat,
on el llegat era avui i el passat silenci.
No he llegit a Casasses. Però he vist moltes vides joves trencades.
MARC GASSÓ
La poesia no és per a tothom.
No tothom pot dominar l’elevació del mot. L'estructura, el cant, la dicció perfecta!
POETA DE BARRI
Exacte. Tu recites als grans.
Jo, .
MARC GASSÓ
Et creus millor per ser visceral?
POETA DE BARRI
No. Em crec viu.
Tu et creus etern, però estàs momificat en llatí.
MARC GASSÓ
Et falta cultura.
POETA DE BARRI
Et falta carrer.
MARC GASSÓ
Et falta mètrica.
POETA DE BARRI
Et sobra maquillatge.
MARC GASSÓ
(Alçant el got de vi)
Brindem, doncs, per la diferència.
POETA DE BARRI
I per la poesia que no surt als recitals,
però que salva una vida al lavabo d’un bar.
Diàleg entre dos versos que no es toquen
Marc Gassó
A l’ombra dòcil d’un vers alambinat,
on la metàfora amb el mot s’albira,
palpo la Musa —pura, fina i tira—
com qui sedueix el món amb un sonat.
Poeta de barri
Jo no tinc musa, tinc gana i una estufa
que fa més fum que llum quan cau la tarda.
Jo no recito, crido, i si fa falta
em bec la pena en versos dins la bufa.
Marc Gassó
Jo, fill de lletres, fusta d’il·lustrat,
navego el pensament com qui delira.
No sóc del fang, no visc d’una mentira:
neixo en les rimes, creixo en l’avantmat.
Poeta de barri
Tu tens el vers com qui es pentina i sua
l’olor de llibres vells, tinta ben clara.
Jo vinc del fang, del crit que no s’atura,
i escric perquè si callo, rebento l’ànima.
Marc Gassó
No entenc les veus que surten del carrer,
ni els mots que brollen bruts, com d’una pena.
No són poemes —és prosa de taller!
Poeta de barri
No he llegit Salvat —només a mitges—
però conec el pes d’una paraula
quan és l’únic que et salva entre les deixes.
Marc Gassó
Jo escric del cel, no pas de cap cadena.
Que en cada mot hi hagi un saber sincer,
no pas un crit... ni gana... ni condemna.
Poeta de barri
Tu, Marc Gassó, et pintes de paraules.
Jo no m’adorn, jo vull dir el que em crema:
que hi ha poesia que no cap en cap tema.
Es terapia
Esto no es poesía, es terapia.
Como el que corre bajo la lluvia
para camuflar las lágrimas con el agua.
Como el que se esconde del duelo y fuma a escondidas.
Escribo para cambiarme,
con necesidad,
la parte de mí que aún no se ha perdonado.
Sin alegría.
A la alegría no la quiero encerrar
en un verso y esconderla debajo de la cama.
Porque hay días en los que escribir es la única puerta abierta.
Muérdeme
Muérdeme.
Muérdeme la duda,
el ego,
la noche.
Muérdeme el miedo
y la boca.
Muérdeme el rincón donde me escondo.
Muérdeme lento,
sin permiso.
Muérdeme el verso.
Ese donde te pienso.
Que a veces el amor
también entra por la herida.
Desayuno caníbal
Con ganas de que me quites
las telarañas del paladar.
De que me devuelvas el sabor,
la saliva, el vértigo.
De que me beses con hambre.
De que me arranques el bostezo
y me devuelvas el verbo: gemir.
No pido flores, ni promesas.
Solo un beso hambriento,
una lengua traviesa, una cama deshecha,
un desayuno caníbal
de piel y alma.
Maldita estrella
Eras una maldita estrella,
brillante, lejana,
ardiente, peligrosa.
Me calentaste la vida, sí,
pero al final, demasiado cerca,
ardí como un imbécil
que cree que el fuego se puede besar.
Me quemé los labios,
las manos,
los sueños.
Hasta lograr alejarme,
a trompicones,
con el humo tóxico en los pulmones
y la vida hecha cenizas.
Me consumiste.
No se abraza una estrella,
se contempla.
Es imposible arder
y respirar a la vez.
En la frontera
En la frontera, dos labios que se abrazan,
como si el amor pudiera romper la geografía.
Pero el amor, lo sades, es solo un pacto efímero
entre dos que fingen no saber demasiado.
En la frontera, un recuerdo es el eco de aquella despedida.
Y más tarde, te aferras herida a un espejo roto.
En la frontera, el destino es un libro
con todas las páginas ya escritas.
En la frontera, besas como quien traduce un idioma desconocido,
sabiendo que te equivocas.
En la frontera, las ciudades están partidas,
las calles no acaban,
y tu sombra se aferra a las farolas.
En la frontera, las derrotas te hacen inmortal.
Y así eres, pero solo en la frontera.
Qué vida ahí fuera
Y es que ya llevo 6 meses
sin tocar a nadie.
6 meses sin oír un gemido
que no venga de mis tripas,
6 meses sin oler un olor
que no sea el sudor de mi propio cuerpo.
6 meses sin dejarme caer en cualquier cama
para olvidar a base de jadeos y cerveza caliente.
6 meses sin esconderme bajo la piel de nadie,
sin fingir que alguien me salva
o que yo salvo a alguien.
¿Y al final tienes lo que querías?
Lo dudo, joder.
Porque tú nunca quisiste nada,
excepto verme roto
y pedirle al karma que hiciera el trabajo sucio.
Porque tú nunca entendiste
que no es que te amara,
es que no te soportaba,
cansado de recordarme por qué me quedaba.
Y es que ya llevo más de 6 meses
sin compartir el plato,
sin hacer el amor,
sin reírme de cualquier mierda
para hacer más civilizada la resaca.
Más de 6 meses
sin oír a la nostalgia hablándome en mis sueños,
sin imaginarme cómo nos hubiera ido si...
Más de 6 meses sin restos tuyos
en la nevera o en el plato de la ducha.
Y qué tranquilo.
Y qué paz.
Y qué vida me espera ahí fuera sin ti.
Aunque a veces me expliques
cómo has cambiado,
qué cosas tan increíbles estás haciendo,
y en qué persona tan maravillosa
te estás convirtiendo.
Y es que ya llevo más de 6 meses,
6 meses sin bajar la voz,
6 meses sin hacer equilibrios
entre quedarme
y hacerles daño.
Y es que ya llevo 6 meses
sin odiarme por elegirte con 20 años.
Y, por primera vez,
en mucho tiempo,
en esta casa no hay fantasmas.
Solo yo, más que suficiente.
Líquidos
Dice Bauman
que corren tiempos líquidos,
y eso parece.
Todo se desliza entre los dedos:
frágil, volátil, enfermizo,
como un día con demasiada prisa por caer al vacío.
Nos enamoramos por inercia,
y nos desenamoramos por pereza.
Amamos la velocidad,
y follamos como quien hace la compra.
Luego nos largamos, sin hacer ruido,
antes de desayunar.
Dice Bauman
que el compromiso pesa demasiado,
que somos una sociedad inmadura,
como la resaca de una noche que ya no recuerdas.
Y saltamos de chat en chat,
coleccionando historias cortas
y olvidos rápidos.
Relaciones de usar y tirar,
como un cigarro entre cuatro,
como un polvo sin nombres,
como un “Eres especial y te quiero,
pero no estoy preparado”.
Dice Bauman, sí.
Pero el vacío nos llena a todos.
Esa maldita sed insaciable
por una notificación más.
Tan líquidos,
que nos volvemos transparentes.
Nada nos afecta lo suficiente.
Nada nos duele demasiado.
Nada nos quiere tanto.
Nada importa,
y todo fluye, pasajero.
Bueno, todo menos una pregunta:
¿Y si el siguiente es todavía mejor?
Mi leitmotiv
Si esto fuera una película, ellos serían mi leitmotiv: presentes en cada plano, recurrentes en cada escena, protagonistas de cada trama, dando sentido a todo lo demás.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)