Hi entres amb l'americana planxada,
lluint llatinismes com medalles de col·leccionista,
i ens mires com si la poesia fos un bé heretat,
una joguina de despatx
que només reciten els més ben trempats.
Però no sents la suor al cor,
ni el gemec de qui escriu des del ventre.
Tu busques simetria i mètrica exacta,
i nosaltres busquem sobreviure.
Perquè alguna cosa està passant aquí,
però tu no saps què és,
oi que no, Marc Gassó?
Tu recites amb veu impostada
als recitals amb cava i llum daurada,
mentre el vent, fora, s'endú els versos analfabets
que mai trepitjaran el teu escenari de catifa vermella i retrats a les parets.
Dius que la tecnologia no sent ni plora,
i tu, tan ple d'entonació i de norma.
Et grinyola, et fa nosa, et fa por,
com si un vers ben fet només pogués sortir
d'un erudit amb plaça fixa de professor autocomplaent.
Perquè alguna cosa està passant aquí,
però tu no saps què és,
oi que no, Marc Gassó?
Tu parles del cànon com si fos sagrat,
nosaltres escrivim amb els dits cansats.
Tu cites Casasses des d'una aula oficial,
nosaltres cridem entre el soroll digital.
Tu construeixes temples de pedra i fe,
nosaltres escrivim i cada dia ens preguntem per què.
Perquè alguna cosa està passant aquí,
però tu no saps què és,
oi que no, Marc Gassó?
Digues, Marc:
quants dels teus poemes li has dedicat a l'arc de Sant Martí?
Quants cops t’ha tremolat el pols escrivint?
Alguna vegada ho has fet per necessitat, i no pas per vanitat?
Tu, tan pulcre, tan fi, amb camisa a quadres i blue jeans.
Nosaltres, tan incults, però tan vius,
amb els peus al present i la disconformitat als dits.
Perquè alguna cosa està passant aquí,
però tu no saps què és,
oi que no, Marc Gassó?
