A l’ombra dòcil d’un vers alambinat,
on la metàfora amb el mot s’albira,
palpo la Musa —pura, fina i tira—
com qui sedueix el món amb un sonat.
Poeta de barri
Jo no tinc musa, tinc gana i una estufa
que fa més fum que llum quan cau la tarda.
Jo no recito, crido, i si fa falta
em bec la pena en versos dins la bufa.
Marc Gassó
Jo, fill de lletres, fusta d’il·lustrat,
navego el pensament com qui delira.
No sóc del fang, no visc d’una mentira:
neixo en les rimes, creixo en l’avantmat.
Poeta de barri
Tu tens el vers com qui es pentina i sua
l’olor de llibres vells, tinta ben clara.
Jo vinc del fang, del crit que no s’atura,
i escric perquè si callo, rebento l’ànima.
Marc Gassó
No entenc les veus que surten del carrer,
ni els mots que brollen bruts, com d’una pena.
No són poemes —és prosa de taller!
Poeta de barri
No he llegit Salvat —només a mitges—
però conec el pes d’una paraula
quan és l’únic que et salva entre les deixes.
Marc Gassó
Jo escric del cel, no pas de cap cadena.
Que en cada mot hi hagi un saber sincer,
no pas un crit... ni gana... ni condemna.
Poeta de barri
Tu, Marc Gassó, et pintes de paraules.
Jo no m’adorn, jo vull dir el que em crema:
que hi ha poesia que no cap en cap tema.
