Els ulls de la mare
no veuen cap camí fàcil.
El nostre, no s'imagina
al dibuix de la nena.
La nit està a sota del cel negre i
pel carrer caminen les estrelles
agafades de la mà del caos efímer,
lleuger, espelma encesa amb vent.
Ara, perduts, però el temps convida.
El dolor i la veritat s'expliquen
quan la paraula i l'humor s'estimen.
Tornes a mirar-me i preguntar-me
si tot anirà bé, si ens serem prou.
El després, quan la vida s'enterra,
és el llegat menjant-se la pols del vent.
El mantell de llàgrimes amaga un petó
que respirarà l'aire nou de l'endemà
de l'huracà. Tranquil i serè, important,
per dos figures a dins d'un forat.
I, ara, toca que estiguem alerta
i defensem com a nostra la conseqüència.
La comèdia, mare i nena, és la tragèdia rient.
