Vaig fer-me persona,
no per heroisme, però algú ho havia de fer.
No sé si ho faig bé, però continuo en moviment.
Respiro i m’empasso la culpa.
Els meus germans tenen el do de no trencar-se.
Jo hi poso passió, ells flueixen.
De petit destorbava, ara em quedo al marge i callo,
Respiro i m’empasso la culpa.
Quan duc la roba tacada de vida,
em miren estrany, com si jo fos la ferida.
Jo només soc un home que aprèn ara a tremolar.
Respiro i m’empasso la culpa.
De nit camino fins que s'acaba el camí,
la pluja cau i em diu que encara soc aquí.
Trobo espurnes de llum que mai no són reals,
respiro i m’empasso la culpa.
Diuen que l’amor no s’empaita ni es domina,
però la sang no llegeix manuals.
No hi ha rutina que oblidi quan encara estimes,
respiro i m’empasso la culpa.
Vaig dir adeu quan tocava, vaig apagar els llums
i vaig anar a dormir.
La nit em va abraçar, però la seva veu
seguia al meu cap.
Viure és això? Morir una mica per tornar a ser.
Obrir els ulls, tancar la boca i continuar caminant.
Respiro i m’empasso la culpa.
