(Una taula de fusta. Un llibre antic. Una pantalla il·luminada.)
- (S'ho mira tot des de dalt, com si estigués sobre un pedestal)
Això que feu ara... això no és poesia.
És entreteniment disfressat de vers.
On són els hendecasíl·labs, les al·legories ben cosides,
l'alè clàssic que ens connecta amb la veritat?
- La veritat?
La veritat s'escriu quan crema. No cal paper, només sentiment.
Amb un mòbil, amb IA, amb una nota de veu si cal.
La poesia no és un temple romànic.
És una porta oberta a mitjanit.
- Intel·ligència artificial?
Poesia escrita per una màquina?
Això és una blasfèmia lèxica!
La poesia s'ha de suar, no programar!
- I tu què saps del que sua la gent quan escriu?
Hi ha qui escriu amb sang, Marc.
I si una IA ajuda a trobar la paraula exacta,
benvinguda sigui la màquina.
- Ara tot són emocions barates, frases de sobretaula...
Jo vull complexitat.
Jo vull estructura, mètrica, adorns i retòrica!
- Jo vull la paraula que tremola.
Encara que li falti una síl·laba o li sobri una coma.
Vull versos que bateguin, no que es llueixin i no respirin.
- Això són modes. Passaran.
Com els haikus d'Instagram i els poetes de TikTok.
- I els teus llibres? Qui els llegeix?
Quants dels teus sonets serveixen per salvar un dia de merda?
La poesia no és eterna. És urgent.
- La poesia és alta cultura!
- No. La poesia és temperatura.
- Doncs vés-te'n amb les teves màquines i les teves frases enllaunades.
- I tu queda't amb el teu llatí, la teva biblioteca i les mans netes.
Jo escric amb pantalla i tecla calenta.
Perquè el que importa no és qui ho escriu,
sinó qui se salva quan ho llegeix.
