"El arte, alivio entre la tiniebla". (Esquèria)

Shopenhauer va anotar: "Todo querer nace una necesidad, por consiguiente, de una carencia y, por lo tanto, de un sufrimiento". No m'atreveixo a qüestionar-ho. Però penso, que molts dels sentiments als que ens aferrem, neixen més aviat d'una terrible paradoxa. Hi ha persones que saben viure aprofitant cada minut sense sentir la necessitat de fer-se grans preguntes. N'hi ha d'altres que no deixaran mai de preguntar-se, i entre pregunta i pregunta, se'n va la vida. Si algú ara em preguntés que passa amb les postures intermitges diria que d' aquestes sempre n' he desconfiat. Si algun preguntaire arriba fins a aquesta pàgina li diré d`entrada que jo mai he cregut que l'art salvi de res. I ja no tinc tant clar que pugui alleugerir cap sofriment. Així que no cal que ens enganyem ni que ens mentim; el que de veritat importa és la vida a l'altre extrem de la pantalla. Malgrat tot, i posats a concedir-li algún benefici, crec que l'escriptura o qualsevol altra manifestació artística ens permeten o ens possibiliten accedir a una vida somiada. Ens faciliten l'accés a aquella part de nosaltres mateixos on arrela el conflicte entre el que som i el que en realitat desitjariem ser. Conscients de totes aquestes coses, aquesta illa no pretén ser un punt d'arribada, sinó només un espai de transició cap al "boirós oceà del món real".